Ressenya: El descubrimiento del individuo

RESSENYA DE L’OBRA: EL DESCUBRIMIENTO DEL INDIVIDUO 1500-1800, DE RICHARD VAN DÜLMEN

Fitxa tècnica: VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016, primera edició en castellà (versió original: Fischer Taschenbuch, 1997). 174 pp.

L’historiador, filòsof i teòleg autor d’aquesta obra, Richard Van Dülmen, visqué entre 1937 i 2004 i fou catedràtic a les universitats de Munich i del Sarre a Sarrebruch. La seva principal línia d’investigació és la història social i cultural de l’Època Moderna. Altres obres destacades que tracten sobre la societat i cultura de l’Edat Moderna són: Die Entstehung des frühzeitlichen Europa 1550–1648,[1] Der Geheimbund der Illuminaten[2] i Reformation als Revolution. Soziale Bewegung und religiöser Radikalismus in der deutschen Reformation[3].

Aquesta obra històrica tracta el fenomen del sorgiment del concepte del “jo” al llarg de la història, de la importància de la vida interior personal i de com el concepte d’individu ha anat evolucionant fins a l’ens autònom que el considerem a l’actualitat. Profunditza especialment en el període 1500-1800, però també relaciona el fenomen amb altres períodes de la història perquè, segons l’autor, el procés és tan lent que té arrels fins i tot molt abans del Renaixement. Diverses vegades al llarg del llibre compara la situació a l’Època Moderna amb l’herència medieval i clàssica de la concepció de l’individu. Van Dülmen ens presenta un enfocament cultural i interdisciplinari del tema plantejat a la introducció de l’obra. No només agafa la vida cultural i intel·lectual interior de l’individu com a base del concepte de persona, sinó que analitza la història també des del punt de vista d’altres camps de les ciències humanes i socials: literatura, art, filosofia i antropologia. Presenta l’evolució de la temàtica des de gairebé tots els camps del coneixement de la cultura, cosa que escau perfectament amb aquesta temàtica, ja que l’autor ens vol mostrar la visió del desenvolupament del “jo” a través de la cultura i l’intel·lecte.

Per tal de mostrar tal cosa, Van Dülmen es serveix de múltiples fonts, moltes d’elles primàries, però sobretot es centra en fonts primàries pertanyents a l’àmbit literari. Això reforça l’enfocament que l’autor dóna a la seva obra, ja que, amb fragments de correspondència, diaris, autobiografies, novel·les i assajos, ens revela la vida interior de tot tipus de persones que van viure entre 1500 i 1800. Alhora, els fragments serveixen per exemplificar la tesi que sosté Van Dülmen i fer el llibre més aclaridor i amè al lector.

La raó per la qual l’autor decideix analitzar sobretot el tall cronològic 1500-1800 és ben explicada a la introducció de l’obra: les dues grans etapes de l’evolució del jo són el Renaixement i, molt especialment, la Il·lustració. Com ens diu Van Dülmen, el Renaixement, amb el seu exalçament de l’humanisme, esdevé el primer període de gran importància per al descobriment del “jo”. Tot i així, no és fins a l’època de la Il·lustració que el concepte d’“individu” arribarà al seu cim i tindrà repercussions sociopolítiques, més enllà de la teorització de l’individu del Renaixement.

Cal tenir en compte també que a l’inici del llibre l’autor exposa el seu posicionament respecte a les obres històriques escrites anteriorment sobre la construcció de l’individu modern. Van Dülmen diu que, malgrat que tots els historiadors de l’Època Moderna reconeixen que el descobriment de l’individu és una de les grans característiques que va propulsar i marcar el naixement de la modernitat, cap historiador anterior ha portat a terme una investigació empírica sobre aquesta àrea de la història moderna. Comenta principalment les obres de Jakob Burckhardt[4] i Wilhelm Dilthey[5] que, segons afirma Van Dülmen, segueixen la corrent romàntica i idealista del segle XIX. Ambdós presenten la descoberta del “jo” com un tret fonamental del Renaixement, però Van Dülmen aclareix que el procés és molt més complex que el que presenten Burckhardt i Dilthey. El que és més, Van Dülmen sosté que aquesta interpretació errònia és la que ha marcat, tot i que potser de manera subliminal, la visió que els europeus tenen del fenomen d’individualització de l’ésser humà. Per tant, Van Dülmen es planteja, amb aquesta obra, omplir el buit de material empíric i inequívoc que hi ha a l’historiografia actual sobre l’Època Moderna.

El llibre es divideix en introducció i sis capítols que tracten diferents aspectes de la formació de l’individu. La introducció ens presenta l’enfocament que hi havia hagut del tema fins que es va escriure aquest llibre: la noció errònia però enormement difosa que el descobriment del “jo” prové (gairebé únicament) de l’època del Renaixement. L’autor esmenta aquestes perspectives errònies i ens parla dels cinc punts bàsics que creu que cal aclarir respecte a les obres anteriorment escrites (Jakob Burckhardt, Wilhelm Dilthey, Norbert Elias, entre d’altres). Essencialment, Van Dülmen introdueix la idea que, tot i que el Renaixement clarament va jugar un important paper en el descobriment de l’individu, els historiadors fins ara no han destacat que l’individualització va començar ja, en certa manera, amb el cristianisme a l’Edat Mitjana. A més, sosté que la Reforma i la Il·lustració tenen un paper igualment destacable en el descobriment de l’individu, si no més rellevant, i que només és amb la Il·lustració que aquests canvis en la mentalitat de les persones arriben a passar de teoritzacions a canvis sociopolítics pragmàtics. Per últim, remarca que aquest procés ha estat extremadament lent, fins al punt que resulta difícil diferenciar on va començar i quines van ser les claus per a la individualització de l’ésser humà. Com el mateix Van Dülmen dirà al darrer capítol del llibre: “ni se pueden determinar sus ‘inicios’ ni es posible señalar acontecimientos en Europa que impulsaran de forma especial este desarrollo”.[6]

Després d’aquesta apreciació inicial sobre el tractament del tema en la historiografia, l’autor entra de ple a exposar la seva tesi. Per a fer-ho divideix la seva exposició en sis capítols que estan ordenats per temàtica més que per cronologia, però que harmoniosament van donant pas als segles, un rere l’altre, començant per un capítol sobre el segle XVI i finalitzant amb un capítol dedicat a la Il·lustració (segle XVIII). Breument, els temes tractats a cada capítol són els següents:

El capítol u, “El descubrimiento del individuo en el siglo XVI”, introdueix el tema i destaca la seva evolució des de l’Edat Mitjana passant per la Reforma i el Renaixement, i culmina amb una de les característiques del Renaixement més destacades en el descobriment de l’individu: l’aparició dels retrats. Com diu l’autor, ja al segle XV s’introdueixen els retrats de la mà de Van Eyck, Botticelli, Memling i Da Vinci, entre d’altres, però és al segle XVI que els retrats es popularitzen i ja no només es retrata la noblesa sinó també mercaders, burgesos i homes de lletres. A més, els autoretrats guanyen importància a l’inici del segle XVI, on trobem nombrosos artistes que s’utilitzen a ells mateixos de temàtica de les seves obres, com és el cas d’Albrecht Dürer i Rembrandt.

El capítol dos, “Conciencia y control”, ens parla dels àmbits socials del cristianisme, la Reforma, l’educació i l’escola, i quin paper van jugar en l’evolució de la individualització de l’ésser humà, sobretot als segles XVI i XVII.

El capítol tres, “La ciencia del hombre”, explica la relació entre els avenços científics i el creixent interès per descobrir l’esser humà des d’un punt de vist científic, tant a nivell anatòmic com a nivell psicològic. Destaca que alguns dels grans artistes del moment es van dedicar tant a l’art com a l’estudi científic de l’ésser humà, cosa que posa l’individu, en totes les seves facetes, al centre de l’atenció dels artistes del moment. Alguns d’aquests pintors foren Albrecht Dürer, Leonardo Da Vinci i Michelangelo. També ens parla de la popularització de la ciència fisonòmica, que es convertí en un dels principals interessos de la societat del moment, ja des del segle XVI però, molt especialment, a l’últim terç del segle XVIII. Una de les obres més influents sobre ciència fisonòmica fou la de Giovanni Battista della Porta, escrita l’any 1586[7].

El capítol quatre, “La representación del propio yo”, analitza les principals formes literàries de l’estudi del “jo” que es van posar de moda entre els segles XVI i XVIII: l’autobiografia, el diari i la correspondència personal. Aquestes representen una important part de les evidències que ens han arribat fins avui en dia de la formació de l’individu modern. Van Dülmen destaca les autobiografies de Benvenuto Cellini, Hermann von Weinsberg, Jean François Paul de Retz, John Bunyan, Rousseau, Karl Philipp Moritz i Johann Wolfgang von Goethe. Entre els diaris més rellevants es troben el d’Ignasi de Loyola, John Dee, Samuel Pepys, Philipp Matthäus Hahn i James Boswell.

El capítol cinc, “Sobre el proceso de individualización”, analitza els cinc àmbits temàtics que es van veure afectats pel descobriment de l’individu a nivell social. Aquests són: l’interès propi, la concepció del matrimoni, la consolidació de la família nuclear burgesa, l’individualització dels estils de vida i el sorgiment de l’individualisme a principis de l’Època Moderna.

Per últim, el capítol sis, “Individuo e Ilustración”, exposa i analitza quins àmbits de la vida social i cultural es van veure afectats per aquest procés d’individualització modern. Van Dülmen tracta aspectes com ara l’autoeducació i autonomia promulgada per la Il·lustració, el sorgiment de la novel·la burgesa de formació al segle XVIII i la lluita pels drets de l’home.

Quant a les fonts que utilitza l’autor, podem dir que fa ús de múltiples fonts, tant primàries com secundàries. Principalment utilitza les fonts secundàries per a posar la seva pròpia tesi en el context de la historiografia actual, tot i que també utilitza algunes fonts secundàries escrites recentment sobre els diversos pintors, escriptors, filòsofs i intel·lectuals que ens parla a El descubrimiento del individuo. Aquest és el cas d’obres com la de Gerhard Schulz[8] o K. Otten[9], d’entre moltes altres.

No obstant això, Van Dülmen posa l’ènfasi del llibre en les moltes fonts primàries que utilitza, citant fragments destacats de dites fonts per tal de mostrar la vida interior dels personatges que ens parla en el seu discurs. L’utilització d’aquestes fonts primàries, la majoria de les quals són autobiografies, correspondència, tractats filosòfics, diaris, assajos, etc., confereix una visió íntima a la vida dels individus al llarg de la història i, en especial, durant el curs de l’Època Moderna. A més, reforça la idea del “jo” en tant que ésser autocrític i amb consciència intel·lectual pròpia. Cal dir que aquests fragments són el que donen un caire cultural a l’obra de Van Dülmen, i atrapa l’atenció del lector amb aquesta fascinant visió del pensament dels personatges històrics que l’autor ens introdueix.

El mateix autor tracta la temàtica de l’individu modern en altres de les seves obres, com per exemple Der Geheimbund der Illuminaten[10]. Tot i que l’enfocament temàtic de Van Dülmen trenca amb tot el que s’havia escrit fins al moment, aquest llibre duu reminiscències de l’obra Renaissance and Renaissances in Western Art[11] del destacat historiador de l’art Erwin Panofsky, que fou catedràtic de la Universitat de Harvard. Panofsky tracta el fenomen del Renaixement de manera innovadora (en el context de l’any en què fou escrita: 1960), ja que analitza, com Van Dülmen, els inicis d’altres formes d’individualització fora del Renaixement italià. Comença per alguns “renaixements” ja presents en l’Edat Mitjana, com pot ser el renaixement carolingi, i també destaca el paper que va jugar el Renaixement de l’Europa del nord, comparable al del Renaixement italià. Seguint en la mateixa línia, Panofsky és el primer historiador de l’art en tractar amb profunditat els Primitius Flamencs[12] i Dürer[13].

Posteriorment a la publicació del llibre de Van Dülmen trobem les contribucions de l’historiador de l’art, també alemany, Till-Holger Borchert que, com Panofsky, centra les seves investigacions en Dürer, Van Eyck i Memling en relació als artistes renaixentistes italians. Ha fet diverses contribucions també a la temàtica dels retrats i autoretrats. D’entre les seves obres podem destacar-ne Form and Function of Van Eyck's Portraiture[14], The Age of Dürer. Historiographical remarks on the problem of periodisation, with reference to German art c. 1500[15] i Memling e l'Italia[16].

Per finalitzar, El descubrimiento del individuo de Richard Van Dülmen és una obra amb un enfocament innovador i ben estructurat. L’autor aconsegueix entreteixir la història amb tots els altres camps de la cultura (literatura, art, filosofia, antropologia) favorablement. El seu discurs és entenedor i amè, alhora que resulta molt interessant i capta l’atenció del lector en totes les seves fases. L’obra compta amb nombrosos exemples que clarifiquen la seva tesi i que fan la lectura del llibre més amena i més transversal, gràcies als fragments extrets d’autobiografies, cartes, diaris, novel·les i similars.

Des del punt de vista de la historiografia, l’obra de Van Dülmen suposa un il·luminador estudi sobre un aspecte de l’Època Moderna que havia estat poc i, sovint, equívocament treballat prèviament a la realització d’aquest llibre. Van Dülmen aconsegueix convèncer i demostrar la importància que el descobriment de l’individu va tenir al llarg de l’Època Moderna, així com el paper que aquesta individualització va jugar en l’evolució de la història. Per tant, Van Dülmen obre les portes a altres historiadors per a profunditzar i seguir investigant sobre aquest aspecte tan important però poc estudiat de la història moderna.

---

[1]  VAN DÜLMEN, Richard: Die Entstehung des frühzeitlichen Europa 1550–1648, Fischer Weltgeschichte, Frankfurt, 1982.

[2] VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

[3] VAN DÜLMEN, Richard: Reformation als Revolution. Soziale Bewegung und religiöser Radikalismus in der deutschen Reformation, dtv, München 1977.

[4] BURCKHARDT, Jakob: Die Kultur der Renaissance in Italien, Berlín, 1928.

[5] DILTHEY, Wilhelm: Weltanschuung und Analyse des Menschen seit Renaissance und Reformation, Leipzig, 1921.

[6] VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016, p. 161.

[7] DELLA PORTA, Giovanni Battista: Die Physionomie des Menschen, Rabedeul.

[8] SCHULZ, Gerhard: Die deutsche Literatur zwischen Französischer Revolution und Restauration, t. 1, Munich, 1983.

[9] OTTEN, K.: Der englische Roman, op. cit.

[10] VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

[11] PANOFSKY, Erwin: Renaissance and Renaissances in Western Art, Paladin, Londres, 1970.

[12] PANOFSKY, Erwin: Los primitivos flamencos, Cátedra, Madrid, 2016.

[13] PANOFSKY, Erwin: Vida y arte de Alberto Durero, Alianza, 2007.

[14] Academia.edu, https://www.academia.edu/4360612/Form_and_Function_of_Van_Eycks_Portraiture

[15] Academia.edu, https://www.academia.edu/16939278/_The_Age_of_D%C3%BCrer_._Historiographical_remarks_on_the_problem_of_periodisation_with_reference_to_German_art_c._1500

[16] Academia.edu, https://www.academia.edu/31220952/Memling_e_lItalia

BIBLIOGRAFIA:

BORCHERT, Till-Holger: Form and Function of Van Eyck's Portraiture, Academia.edu, https://www.academia.edu/4360612/Form_and_Function_of_Van_Eycks_Portraiture (consultat el 12 de maig de 2017)

BORCHERT, Till-Holger: The Age of Dürer. Historiographical remarks on the problem of periodisation, with reference to German art c. 1500, Academia.edu, https://www.academia.edu/16939278/_The_Age_of_D%C3%BCrer_._Historiographical_remarks_on_the_problem_of_periodisation_with_reference_to_German_art_c._1500 (consultat el 12 de maig de 2017)

BORCHERT, Till-Holger: Memling e l’Italia, Academia.edu, https://www.academia.edu/31220952/Memling_e_lItalia (consultat el 12 de maig de 2017)

PANOFSKY, Erwin: Renaissance and Renaissances in Western Art, Paladin, Londres, 1970.

PANOFSKY, Erwin: Los primitivos flamencos, Cátedra, Madrid, 2016.

PANOFSKY, Erwin: Vida y arte de Alberto Durero, Alianza, 2007.

VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016.