Por los cafés de París

Café "La Closerie des Lilas", en París, punto de encuentro de escritores.

Rondábamos los veinticinco años y nuestros planes no habían acabado prosperando como nos imaginábamos cuando decidimos dejar nuestros hogares por un futuro en la gran urbe. Cansados de la rutina diaria, de trabajar precariamente y no poder ganarnos la vida con nuestro arte, nos encontrábamos todos los martes por la noche en La Closerie des Lilas para poder despertar, aunque fuera por tan sólo una hora, de la letárgica nebulosa en que se habían convertido nuestras vidas.

El olor a canela embriagaba mis sentidos y me adormecía lentamente sobre la hoja de papel que sostenía entre las yemas de mis dedos. Por todo el local resonaba el eco de los pensamientos en voz alta de la gente que lo llenaba, que desprendían furor y excitación. Aquél era un café al que se iba a meditar, a filosofar, a escribir, a crear. Era un punto de encuentro de viajeros intrépidos en busca de las claves del pensamiento futuro. No sabría decir si lo que buscábamos eran respuestas o, por el contrario, estábamos hambrientos de más preguntas, de situaciones que trastornaran nuestras creencias y nos hicieran ver el mundo desde una nueva perspectiva. Lo que sí puedo decir es que éramos jóvenes y que esos encuentros eran lo que nos permitía sentir que no estábamos solos en nuestra exploración estética, que no éramos delirantes amantes del arte perdidos en medio de un camino inescrutable. De vez en cuando nos sentíamos aislados de la sociedad, unos inadaptados patológicos, pero la lectura de un solo poema en nuestro café prendía la llama necesaria para seguir creyendo en el valor de nuestra causa intelectual.

Levanté la mirada del libro e intenté, con dificultad, volver a la realidad. El reloj indicaba que sólo faltaban cinco minutos para la medianoche. Hugo, Jean-Jacques y Henri no tardarían en llegar. Yo trabajaba hasta altas horas de la noche y raramente podía acompañarlos en sus paseos nocturnos, que eran una curiosa combinación de conversaciones a la luz de un cigarrillo y un intento – a veces efectivo – de conocer a nuevas bellezas que llamaran la atención de sus caprichosos ojos. Henri, que pintaba figuras femeninas, a menudo encontraba alguna nueva conquista que llevar al café y endulzar así la cruda seriedad de nuestros monólogos.

Una vez más me había dejado llevar por mis reminiscencias, que nunca abandonaban mi concurrida mente. Oí unas risas y supe que habían llegado Jean-Jacques y Henri con su última conocida, Louise. Se acercaron a mí y se sentaron en la mesa que les había estado guardando.

–¿Dónde está Hugo? –pregunté.

La cara de Jean-Jacques se torció inmediatamente. Una sombra enturbiaba sus facciones.

–Se ha quedado en vuestro piso, entretenido con una carta. Dijo que estaba atareado organizando vuestra correspondencia.

Hugo era mi compañero de piso desde hacía un par de años, además de un metódico compulsivo.

A raíz de la negativa que representaba aquella carta a mi nombre dejé de escribir. Tal vez no se trató de un firme punto y final, pero nunca más me dispuse a escribir con la misma ilusión e inocencia de antes. Recuerdo que al día siguiente, después de leer la carta del editor una vez tras otra durante horas, entre sollozos, nervios y desesperación, lancé al fuego mi manuscrito.

Así pues, pasado el incidente me encontré sumergido en mi primera etapa de sequía literaria. Aun con todo, seguía frecuentando La Closerie des Lilas para estar con mis amigos y mantener conversaciones que dieran sentido a mis días. Ellos comentaban, entre risas, cómo un genio como Rimbaud había dejado de escribir algunos años antes de llegar a mi edad y cómo, no obstante, su obra sería inmaculadamente eterna. Sé que ellos intentaban consolarme, pero yo no era ningún Rimbaud, y los meses pasaban sin que tuviera la tentación de sostener de nuevo mi pluma.

Cojo mi copia de las Obras Completas de Arthur Rimbaud y la abro por la última página. Es aquí donde ha permanecido, durante todos estos años, la carta del editor. La sostengo entre mis dedos pero, temblorosos, dejan que caiga al suelo. Ahora soy ya viejo y, desde el sofá de mi casa en Burdeos, con mis pesados brazos y mis manos imprecisas, no puedo evitar anhelar el pasado que podría haber tenido de no haber sido por mi poca estima, confianza y perseverancia en mi juventud. Vuelvo la vista hacia el libro que descansa sobre mis piernas y una frase breve escrita en la diminuta letra de Hugo llama mi atención: “Nunca nos cansaremos de nuestros paseos por la orilla del Sena y de las noches delirando en la Closerie. Amigo Rimbaud, el futuro se despliega infinitamente ante nosotros.”

Sophie-Marie Galliard

Traducido por la autora de la versión original 

en catalán,"Pels cafès de París"

FUENTE DE LA IMAGEN: FLICKR BIBLIOTECA DE ARTE FUNDAÇÃO CALOUSTE GULBENKIAN.
COPYRIGHT DEL TEXTO: TODOS LOS DERECHOS RESERVADOS A LA AUTORA DE ESTE RELATO, BAJO EL PSEUDÓNIMO DE SOPHIE-MARIE GALLIARD.

Ressenya: El descubrimiento del individuo

RESSENYA DE L’OBRA: EL DESCUBRIMIENTO DEL INDIVIDUO 1500-1800, DE RICHARD VAN DÜLMEN

Fitxa tècnica: VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016, primera edició en castellà (versió original: Fischer Taschenbuch, 1997). 174 pp.

L’historiador, filòsof i teòleg autor d’aquesta obra, Richard Van Dülmen, visqué entre 1937 i 2004 i fou catedràtic a les universitats de Munich i del Sarre a Sarrebruch. La seva principal línia d’investigació és la història social i cultural de l’Època Moderna. Altres obres destacades que tracten sobre la societat i cultura de l’Edat Moderna són: Die Entstehung des frühzeitlichen Europa 1550–1648,[1] Der Geheimbund der Illuminaten[2] i Reformation als Revolution. Soziale Bewegung und religiöser Radikalismus in der deutschen Reformation[3].

Aquesta obra històrica tracta el fenomen del sorgiment del concepte del “jo” al llarg de la història, de la importància de la vida interior personal i de com el concepte d’individu ha anat evolucionant fins a l’ens autònom que el considerem a l’actualitat. Profunditza especialment en el període 1500-1800, però també relaciona el fenomen amb altres períodes de la història perquè, segons l’autor, el procés és tan lent que té arrels fins i tot molt abans del Renaixement. Diverses vegades al llarg del llibre compara la situació a l’Època Moderna amb l’herència medieval i clàssica de la concepció de l’individu. Van Dülmen ens presenta un enfocament cultural i interdisciplinari del tema plantejat a la introducció de l’obra. No només agafa la vida cultural i intel·lectual interior de l’individu com a base del concepte de persona, sinó que analitza la història també des del punt de vista d’altres camps de les ciències humanes i socials: literatura, art, filosofia i antropologia. Presenta l’evolució de la temàtica des de gairebé tots els camps del coneixement de la cultura, cosa que escau perfectament amb aquesta temàtica, ja que l’autor ens vol mostrar la visió del desenvolupament del “jo” a través de la cultura i l’intel·lecte.

Per tal de mostrar tal cosa, Van Dülmen es serveix de múltiples fonts, moltes d’elles primàries, però sobretot es centra en fonts primàries pertanyents a l’àmbit literari. Això reforça l’enfocament que l’autor dóna a la seva obra, ja que, amb fragments de correspondència, diaris, autobiografies, novel·les i assajos, ens revela la vida interior de tot tipus de persones que van viure entre 1500 i 1800. Alhora, els fragments serveixen per exemplificar la tesi que sosté Van Dülmen i fer el llibre més aclaridor i amè al lector.

La raó per la qual l’autor decideix analitzar sobretot el tall cronològic 1500-1800 és ben explicada a la introducció de l’obra: les dues grans etapes de l’evolució del jo són el Renaixement i, molt especialment, la Il·lustració. Com ens diu Van Dülmen, el Renaixement, amb el seu exalçament de l’humanisme, esdevé el primer període de gran importància per al descobriment del “jo”. Tot i així, no és fins a l’època de la Il·lustració que el concepte d’“individu” arribarà al seu cim i tindrà repercussions sociopolítiques, més enllà de la teorització de l’individu del Renaixement.

Cal tenir en compte també que a l’inici del llibre l’autor exposa el seu posicionament respecte a les obres històriques escrites anteriorment sobre la construcció de l’individu modern. Van Dülmen diu que, malgrat que tots els historiadors de l’Època Moderna reconeixen que el descobriment de l’individu és una de les grans característiques que va propulsar i marcar el naixement de la modernitat, cap historiador anterior ha portat a terme una investigació empírica sobre aquesta àrea de la història moderna. Comenta principalment les obres de Jakob Burckhardt[4] i Wilhelm Dilthey[5] que, segons afirma Van Dülmen, segueixen la corrent romàntica i idealista del segle XIX. Ambdós presenten la descoberta del “jo” com un tret fonamental del Renaixement, però Van Dülmen aclareix que el procés és molt més complex que el que presenten Burckhardt i Dilthey. El que és més, Van Dülmen sosté que aquesta interpretació errònia és la que ha marcat, tot i que potser de manera subliminal, la visió que els europeus tenen del fenomen d’individualització de l’ésser humà. Per tant, Van Dülmen es planteja, amb aquesta obra, omplir el buit de material empíric i inequívoc que hi ha a l’historiografia actual sobre l’Època Moderna.

El llibre es divideix en introducció i sis capítols que tracten diferents aspectes de la formació de l’individu. La introducció ens presenta l’enfocament que hi havia hagut del tema fins que es va escriure aquest llibre: la noció errònia però enormement difosa que el descobriment del “jo” prové (gairebé únicament) de l’època del Renaixement. L’autor esmenta aquestes perspectives errònies i ens parla dels cinc punts bàsics que creu que cal aclarir respecte a les obres anteriorment escrites (Jakob Burckhardt, Wilhelm Dilthey, Norbert Elias, entre d’altres). Essencialment, Van Dülmen introdueix la idea que, tot i que el Renaixement clarament va jugar un important paper en el descobriment de l’individu, els historiadors fins ara no han destacat que l’individualització va començar ja, en certa manera, amb el cristianisme a l’Edat Mitjana. A més, sosté que la Reforma i la Il·lustració tenen un paper igualment destacable en el descobriment de l’individu, si no més rellevant, i que només és amb la Il·lustració que aquests canvis en la mentalitat de les persones arriben a passar de teoritzacions a canvis sociopolítics pragmàtics. Per últim, remarca que aquest procés ha estat extremadament lent, fins al punt que resulta difícil diferenciar on va començar i quines van ser les claus per a la individualització de l’ésser humà. Com el mateix Van Dülmen dirà al darrer capítol del llibre: “ni se pueden determinar sus ‘inicios’ ni es posible señalar acontecimientos en Europa que impulsaran de forma especial este desarrollo”.[6]

Després d’aquesta apreciació inicial sobre el tractament del tema en la historiografia, l’autor entra de ple a exposar la seva tesi. Per a fer-ho divideix la seva exposició en sis capítols que estan ordenats per temàtica més que per cronologia, però que harmoniosament van donant pas als segles, un rere l’altre, començant per un capítol sobre el segle XVI i finalitzant amb un capítol dedicat a la Il·lustració (segle XVIII). Breument, els temes tractats a cada capítol són els següents:

El capítol u, “El descubrimiento del individuo en el siglo XVI”, introdueix el tema i destaca la seva evolució des de l’Edat Mitjana passant per la Reforma i el Renaixement, i culmina amb una de les característiques del Renaixement més destacades en el descobriment de l’individu: l’aparició dels retrats. Com diu l’autor, ja al segle XV s’introdueixen els retrats de la mà de Van Eyck, Botticelli, Memling i Da Vinci, entre d’altres, però és al segle XVI que els retrats es popularitzen i ja no només es retrata la noblesa sinó també mercaders, burgesos i homes de lletres. A més, els autoretrats guanyen importància a l’inici del segle XVI, on trobem nombrosos artistes que s’utilitzen a ells mateixos de temàtica de les seves obres, com és el cas d’Albrecht Dürer i Rembrandt.

El capítol dos, “Conciencia y control”, ens parla dels àmbits socials del cristianisme, la Reforma, l’educació i l’escola, i quin paper van jugar en l’evolució de la individualització de l’ésser humà, sobretot als segles XVI i XVII.

El capítol tres, “La ciencia del hombre”, explica la relació entre els avenços científics i el creixent interès per descobrir l’esser humà des d’un punt de vist científic, tant a nivell anatòmic com a nivell psicològic. Destaca que alguns dels grans artistes del moment es van dedicar tant a l’art com a l’estudi científic de l’ésser humà, cosa que posa l’individu, en totes les seves facetes, al centre de l’atenció dels artistes del moment. Alguns d’aquests pintors foren Albrecht Dürer, Leonardo Da Vinci i Michelangelo. També ens parla de la popularització de la ciència fisonòmica, que es convertí en un dels principals interessos de la societat del moment, ja des del segle XVI però, molt especialment, a l’últim terç del segle XVIII. Una de les obres més influents sobre ciència fisonòmica fou la de Giovanni Battista della Porta, escrita l’any 1586[7].

El capítol quatre, “La representación del propio yo”, analitza les principals formes literàries de l’estudi del “jo” que es van posar de moda entre els segles XVI i XVIII: l’autobiografia, el diari i la correspondència personal. Aquestes representen una important part de les evidències que ens han arribat fins avui en dia de la formació de l’individu modern. Van Dülmen destaca les autobiografies de Benvenuto Cellini, Hermann von Weinsberg, Jean François Paul de Retz, John Bunyan, Rousseau, Karl Philipp Moritz i Johann Wolfgang von Goethe. Entre els diaris més rellevants es troben el d’Ignasi de Loyola, John Dee, Samuel Pepys, Philipp Matthäus Hahn i James Boswell.

El capítol cinc, “Sobre el proceso de individualización”, analitza els cinc àmbits temàtics que es van veure afectats pel descobriment de l’individu a nivell social. Aquests són: l’interès propi, la concepció del matrimoni, la consolidació de la família nuclear burgesa, l’individualització dels estils de vida i el sorgiment de l’individualisme a principis de l’Època Moderna.

Per últim, el capítol sis, “Individuo e Ilustración”, exposa i analitza quins àmbits de la vida social i cultural es van veure afectats per aquest procés d’individualització modern. Van Dülmen tracta aspectes com ara l’autoeducació i autonomia promulgada per la Il·lustració, el sorgiment de la novel·la burgesa de formació al segle XVIII i la lluita pels drets de l’home.

Quant a les fonts que utilitza l’autor, podem dir que fa ús de múltiples fonts, tant primàries com secundàries. Principalment utilitza les fonts secundàries per a posar la seva pròpia tesi en el context de la historiografia actual, tot i que també utilitza algunes fonts secundàries escrites recentment sobre els diversos pintors, escriptors, filòsofs i intel·lectuals que ens parla a El descubrimiento del individuo. Aquest és el cas d’obres com la de Gerhard Schulz[8] o K. Otten[9], d’entre moltes altres.

No obstant això, Van Dülmen posa l’ènfasi del llibre en les moltes fonts primàries que utilitza, citant fragments destacats de dites fonts per tal de mostrar la vida interior dels personatges que ens parla en el seu discurs. L’utilització d’aquestes fonts primàries, la majoria de les quals són autobiografies, correspondència, tractats filosòfics, diaris, assajos, etc., confereix una visió íntima a la vida dels individus al llarg de la història i, en especial, durant el curs de l’Època Moderna. A més, reforça la idea del “jo” en tant que ésser autocrític i amb consciència intel·lectual pròpia. Cal dir que aquests fragments són el que donen un caire cultural a l’obra de Van Dülmen, i atrapa l’atenció del lector amb aquesta fascinant visió del pensament dels personatges històrics que l’autor ens introdueix.

El mateix autor tracta la temàtica de l’individu modern en altres de les seves obres, com per exemple Der Geheimbund der Illuminaten[10]. Tot i que l’enfocament temàtic de Van Dülmen trenca amb tot el que s’havia escrit fins al moment, aquest llibre duu reminiscències de l’obra Renaissance and Renaissances in Western Art[11] del destacat historiador de l’art Erwin Panofsky, que fou catedràtic de la Universitat de Harvard. Panofsky tracta el fenomen del Renaixement de manera innovadora (en el context de l’any en què fou escrita: 1960), ja que analitza, com Van Dülmen, els inicis d’altres formes d’individualització fora del Renaixement italià. Comença per alguns “renaixements” ja presents en l’Edat Mitjana, com pot ser el renaixement carolingi, i també destaca el paper que va jugar el Renaixement de l’Europa del nord, comparable al del Renaixement italià. Seguint en la mateixa línia, Panofsky és el primer historiador de l’art en tractar amb profunditat els Primitius Flamencs[12] i Dürer[13].

Posteriorment a la publicació del llibre de Van Dülmen trobem les contribucions de l’historiador de l’art, també alemany, Till-Holger Borchert que, com Panofsky, centra les seves investigacions en Dürer, Van Eyck i Memling en relació als artistes renaixentistes italians. Ha fet diverses contribucions també a la temàtica dels retrats i autoretrats. D’entre les seves obres podem destacar-ne Form and Function of Van Eyck's Portraiture[14], The Age of Dürer. Historiographical remarks on the problem of periodisation, with reference to German art c. 1500[15] i Memling e l'Italia[16].

Per finalitzar, El descubrimiento del individuo de Richard Van Dülmen és una obra amb un enfocament innovador i ben estructurat. L’autor aconsegueix entreteixir la història amb tots els altres camps de la cultura (literatura, art, filosofia, antropologia) favorablement. El seu discurs és entenedor i amè, alhora que resulta molt interessant i capta l’atenció del lector en totes les seves fases. L’obra compta amb nombrosos exemples que clarifiquen la seva tesi i que fan la lectura del llibre més amena i més transversal, gràcies als fragments extrets d’autobiografies, cartes, diaris, novel·les i similars.

Des del punt de vista de la historiografia, l’obra de Van Dülmen suposa un il·luminador estudi sobre un aspecte de l’Època Moderna que havia estat poc i, sovint, equívocament treballat prèviament a la realització d’aquest llibre. Van Dülmen aconsegueix convèncer i demostrar la importància que el descobriment de l’individu va tenir al llarg de l’Època Moderna, així com el paper que aquesta individualització va jugar en l’evolució de la història. Per tant, Van Dülmen obre les portes a altres historiadors per a profunditzar i seguir investigant sobre aquest aspecte tan important però poc estudiat de la història moderna.

---

[1]  VAN DÜLMEN, Richard: Die Entstehung des frühzeitlichen Europa 1550–1648, Fischer Weltgeschichte, Frankfurt, 1982.

[2] VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

[3] VAN DÜLMEN, Richard: Reformation als Revolution. Soziale Bewegung und religiöser Radikalismus in der deutschen Reformation, dtv, München 1977.

[4] BURCKHARDT, Jakob: Die Kultur der Renaissance in Italien, Berlín, 1928.

[5] DILTHEY, Wilhelm: Weltanschuung und Analyse des Menschen seit Renaissance und Reformation, Leipzig, 1921.

[6] VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016, p. 161.

[7] DELLA PORTA, Giovanni Battista: Die Physionomie des Menschen, Rabedeul.

[8] SCHULZ, Gerhard: Die deutsche Literatur zwischen Französischer Revolution und Restauration, t. 1, Munich, 1983.

[9] OTTEN, K.: Der englische Roman, op. cit.

[10] VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

[11] PANOFSKY, Erwin: Renaissance and Renaissances in Western Art, Paladin, Londres, 1970.

[12] PANOFSKY, Erwin: Los primitivos flamencos, Cátedra, Madrid, 2016.

[13] PANOFSKY, Erwin: Vida y arte de Alberto Durero, Alianza, 2007.

[14] Academia.edu, https://www.academia.edu/4360612/Form_and_Function_of_Van_Eycks_Portraiture

[15] Academia.edu, https://www.academia.edu/16939278/_The_Age_of_D%C3%BCrer_._Historiographical_remarks_on_the_problem_of_periodisation_with_reference_to_German_art_c._1500

[16] Academia.edu, https://www.academia.edu/31220952/Memling_e_lItalia

BIBLIOGRAFIA:

BORCHERT, Till-Holger: Form and Function of Van Eyck's Portraiture, Academia.edu, https://www.academia.edu/4360612/Form_and_Function_of_Van_Eycks_Portraiture (consultat el 12 de maig de 2017)

BORCHERT, Till-Holger: The Age of Dürer. Historiographical remarks on the problem of periodisation, with reference to German art c. 1500, Academia.edu, https://www.academia.edu/16939278/_The_Age_of_D%C3%BCrer_._Historiographical_remarks_on_the_problem_of_periodisation_with_reference_to_German_art_c._1500 (consultat el 12 de maig de 2017)

BORCHERT, Till-Holger: Memling e l’Italia, Academia.edu, https://www.academia.edu/31220952/Memling_e_lItalia (consultat el 12 de maig de 2017)

PANOFSKY, Erwin: Renaissance and Renaissances in Western Art, Paladin, Londres, 1970.

PANOFSKY, Erwin: Los primitivos flamencos, Cátedra, Madrid, 2016.

PANOFSKY, Erwin: Vida y arte de Alberto Durero, Alianza, 2007.

VAN DÜLMEN, Richard: Der Geheimbund der Illuminaten, Frommann-Holzboog, Stuttgart, 1975.

VAN DÜLMEN, Richard: El descubrimiento del individuo, 1500-1800, Siglo XXI, Madrid, 2016.

Ser poeta

Siendo sólo un muchacho, partí a tierras lejanas en un intento de búsqueda artística, para conocer la vida de las vanguardias, los cafés, el existencialismo y los museos del centro de Europa. Es demasiado tarde para juzgar ahora, volviendo la mirada al pasado, si tomé la decisión correcta. Es fácil opinar sobre hechos ya ocurridos cuando se ven en perspectiva, lo que me lleva a pensar que esa objetividad de la que se dispone en dicho momento carece, de hecho, de realismo. Como más tarde descubriría, la vida no es un mapa que uno va trazando lenta pero conscientemente, una ruta que uno mismo puede marcar; es más bien un viaje en barco: irregular, lleno de tormentas, mareas y terremotos que uno debe sobrepasar y que, en la búsqueda de la felicidad dentro de esta dinámica incierta, uno va ajustando las velas cada momento, redirigiendo así su brújula interior.

En cualquier caso, fuese o no fuese una buena decisión la que tomé, algo sí es innegable: fue una época que me cambió profundamente. No hablo de esas filosofías trilladas de libro de autoayuda barato. Tampoco estoy hablando de un viaje necesariamente místico. Me refiero a que, durante mis años en el extranjero, pude conocer tantos nuevos lugares, nuevas costumbres, personas de nacionalidades y lenguas tan dispares y verme en situaciones tan desconocidas para mí hasta la fecha que, queriendo o en contra de mi voluntad, fueron calando en mí poco a poco, abriendo mi mente a nuevas creencias que jamás pensé posibles. Puede que ni siquiera fuera consciente de ello, pero mi interpretación del mundo se fue remodelando día tras día en el interior de mi mente.

Sin embargo, algo sucedió durante aquellos años de lo que jamás me arrepentiré. Esos años fueron los que me vieron nacer como escritor. Siempre había llevado la pasión por la escritura dentro de mí, pero durante mi estancia en esos nuevos paisajes en los que dejar divagar mi imaginación y mi encuentro con esas otras almas perdidas con las que entablé amistad me di cuenta de que no estaba solo. Ser escritor no es una enfermedad. Puede que uno tenga una mente un poco más atormentada de lo común, pero nada tan raro que no pueda curar una tarde de charla literaria con unos buenos amigos en un café de Bruselas. Entre ellos me sentía acogido. Los conocía bien poco y, aun con todo, sentía como si estrechos lazos nos hubieran unido desde siempre; como si conocerlos no hubiera sido un primer acercamiento sino un deseadísimo reencuentro después de largos años de terrible separación. 

N.b.: Esto ha sido tan sólo una pequeña muestra de una de las novelas en las que estoy trabajando, titulada Diario de un Joven Poeta. Si os ha gustado, agradeceré vuestros comentarios. 

Copyright: Original work by Sophie-Marie Galliard. Note that I, the author, do not own the image displayed above.

Pels cafès de París

Rondàvem els vint-i-cinc anys, i els nostres plans no havien acabat prosperant com ens imaginàvem quan vam decidir deixar les nostres llars per un futur a la gran urbs. Cansats de la rutina diària, de treballar precàriament i no poder guanyar-nos la vida amb el nostre art, ens reuníem cada dimarts a la nit a La Closerie des Lilas per poder despertar, tot i que fos per només una hora, de tota aquella letàrgica nebulosa que eren les nostres vides.

L’olor a canyella embriagava els meus sentits i m’adormia lentament sobre la fulla de paper que sostenia entre el tou dels meus dits. Per tot el local ressonava l’eco dels pensaments en veu alta de la gent que l’omplia, que desprenien furor i excitació. Aquell era un cafè on s’hi anava a cavil·lar, a filosofar, a escriure, a crear. Era un punt d’acollida per a viatgers intrèpids en busca de les claus del pensament futur. No sé ben bé si el que buscàvem eren respostes o, pel contrari, teníem fam de més preguntes, de situacions que ens fessin capgirar les nostres creences i veure el món des d’una nova perspectiva. El que sí puc dir és que érem joves i aquelles trobades eren el que ens permetia sentir que no érem sols en la nostra recerca estètica, que no érem delirants amants de l’art perduts enmig d’un camí inescrutable. De tant en tant ens sentíem aïllats de la societat, uns inadaptats patològics, però la lectura d’un sol poema al nostre cafè ens donava l’espurna necessària per a creure en el valor de la nostra causa intel·lectual.

Vaig aixecar la vista del llibre i vaig intentar, amb dificultat, tornar a la realitat. El rellotge indicava que faltaven només cinc minuts per a la mitjanit. Hugo, Jean-Jacques i Henri no trigarien en arribar. Jo treballava fins tard, i rarament podia acompanyar-los en els seus volts nocturns, que eren una curiosa combinació de converses existencials a la llum d’un cigarret i un – de vegades efectiu – intent de conèixer noves belleses que atraguessin els seus ulls. Henri, que pintava figures femenines, sovint tenia alguna nova conquesta que portar al cafè i endolçar així la crua serietat dels nostres monòlegs.

Un cop més, m'havia deixat endur per les meves reminiscències, que romanien tothora a la meva ment. Vaig sentir unes rialles i vaig saber que havien arribat Jean-Jacques i Henri amb la seva darrera coneguda, Louise. Van apropar-se'm i es van asseure a la taula que els havia estat guardant.

–On és Hugo? –vaig preguntar.

La cara de Jean-Jacques va canviar immediatament. Una ombra torbava les seves faccions.

–S’ha quedat al vostre pis, entretingut amb una carta. Ens ha dit que estava enfeinat organizant la vostra correspondència.

Hugo era el meu company de pis, a més d'un metòdic compulsiu. 

D'ençà de la negativa que representava aquella carta al meu nom vaig deixar d'escriure. Potser no va ser d'un dia per l'altre, però mai més ja no em vaig posar a escriure amb la il·lusió i la innocència d'abans. Recordo que l'endemà, després de rellegir la carta de l'editor un cop rere l'altre durant hores, entre llàgrimes, nervis i desconcert, vaig cremar el meu manuscrit.

Després de l'incident vaig passar per la meva primera etapa de sequera literària. No obstant això, seguia freqüentant La Closerie des Lilas per estar amb els meus amics i mantenir converses que li donessin sentit als meus dies. Ells bromejaven sobre com un geni com Rimbaud havia deixat d'escriure uns anys abans d'arribar a la meva edat i que, no obstant això, la seva obra seria immaculadament eterna. Sé que ells intentaven consolar-me, però jo no era cap Rimbaud, i els mesos passaven sense que tingués la temptació d'agafar de nou la meva ploma.

Agafo la meva còpia de les Obres Completes d'Arthur Rimbaud i l'obro per l'última pàgina. Allà ha romàs, tots aquests anys, la carta de l'editor. La sostinc entre els meus dits però, tremolosos, deixen que caigui a terra. Ara ja sóc vell i, des del sofà de casa meva a Bordeus, amb els meus braços feixucs i les meves mans imprecises, no puc evitar anhelar el passat que podria haver tingut de no haver estat per la meva poca estima, confiança i perseverança en la meva joventut. Torno la vista al llibre que descansa sobre les meves cames i una frase breu escrita en la lletra diminuta d'Hugo crida la meva atenció: "Mai ens cansarem dels nostres passejos a la vora del Sena i les nits sense dormir delirant a la Closerie. Amic Rimbaud, el futur es desplega infinitament davant nostre."

Copyright: Original work by Sophie-Marie Galliard. Note that I, the author, do not own the image displayed above.

Els conflictes político-morals de la societat de l'Època Moderna

Ressenya de l'obra històrica: 

Carlo M. Cipolla (2008 -1977-), Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo? València: Publicacions de la Universitat de València, 112 pp.

Carlo M. Cipolla, que va viure entre els anys 1922 i 2000, va destacar com a historiador econòmic. Nascut a Pavia, Itàlia, va iniciar els seus estudis a la universitat de la seva ciutat natal i posteriorment va estudiar també a la Sorbona de París i a la London School of Economics. Va treballar a diverses universitats, entre les quals resulta d’especial importància la University of California, Berkeley.

Tot i que, com ja hem esmentat, va destacar principalment en el camp de la història econòmica, que era la seva especialització, també va treballar altres camps com ara la història demogràfica, la història tecnològica i la història social (alfabetització, sanitat i similars). És autor de diverses obres sobre la història econòmica d’Europa a l’època preindustrial i també d’assaigs breus com ara l’obra que ara ens concerneix, publicada l’any 1977. Altres assaigs breus destacats són Allegro ma non troppo; Il burocrate e il marino; Vele e cannoni; Conquistadores, pirati, mercanti; Le macchine del tempo; Miasmi e umori; I pidocci e il Granduca; i, per últim, Cristofano e la peste. Un dels seus treballs que més ressò ha tingut ha estat l’assaig The Basic Laws of Human Stupidity, publicat juntament amb un altre assaig en el llibre Allegro ma non troppo l’any 1988.

L’obra objecte de la nostra anàlisi, Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo?, publicada l’any 1977, se situa al bell mig de la seva carrera historiogràfica. Tot i que no és un dels seus treballs que han estat més rellevants ni divulgatius, sí que és cert que tracta un tema sobre el qual l’autor va dedicar part de la seva carrera i de les seves investigacions, ja que també trobem altres obres seves que tracten el tema en qüestió, com poden ser Fighting the Plague in Seventeenth-Century Italy (1981) o Contra un enemigo mortal e invisible (1993). Podem concloure, doncs, que els camps d'estudi que es tracten en aquesta obra, com ara la demografia o la història de la pesta negra i dels sistemes sanitaris de les societats de l'Europa preindustrial, foren importants per a la trajectòria intel·lectual de l'autor i que l'obra, per tant, juga un paper en el desenvolupament d'aquest estudi.

En aquest breu assaig, Carlo M. Cipolla tracta les conseqüències polítiques, socials i demogràfiques de l’epidèmia de pesta patida a la petita vila florentina de Monte Lupo des de l’agost de 1630 a l’agost de 1631. Podem parlar d’un estudi de microhistòria, ja que tracta un tema concret – l’epidèmia de pesta de 1630-1631 – en un espai reduït, la petita vila de Monte Lupo. L’autor ha elaborat aquesta obra de microhistòria per mitjà d’una acurada recerca de les fonts primàries, principalment dels documents de l’Arxiu d’Estat de Florència i també d’altres com poden ser l’Archivio Comunale di Monte Lupo.

La intenció de l’autor no és únicament informar dels fets sinó més aviat fer-nos reflexionar sobre els conflictes polítco-morals que es donaven a les societats toscanes de l’Època Moderna. Com bé ens comenta el mateix autor a la cloenda de l’obra, “aquest assaig [...] va ser escrit [...] per fer reviure la mentalitat i les actituds d’una època en molts sentits tan llunyana de nosaltres i en la qual, en canvi, eren ja evidents les llavors del pensament modern”.

Domenico Ghirlandaio, Els estigmes de sant Francesc, 1485 (fragment)

Domenico Ghirlandaio, Els estigmes de sant Francesc, 1485 (fragment)

Cipolla ens porta per un recorregut sociològic de l’epidèmia en el qual destaca, principalment, temes com ara el conflicte vers les diferents reaccions davant la pesta que es donava al segle XVII entre l’Església i l’Estat; les distintes visions i percepcions de l’epidèmia per part de la població, que enfrontaven conceptes com ara la raó i la fe, la ciència i la religió; les normes sanitàries; el poder de l’Església. La intenció de l’autor, doncs, és apropar-nos al pensament i els dilemes d’una societat particular – els habitants de Monte Lupo durant els anys 1630-1631 –; fer despertar en nosaltres una curiositat per les creences d’una societat anterior a nosaltres; reflectir sobre paper, de manera vívida i detallada, els valors i el pensament que regien una societat que, segons l’autor, és alhora llunyana a nosaltres en el temps i propera en el sentit que exemplifica l’inici del pensament modern.

És essencial destacar l’important paper que juga el “joc dialèctic” entre l’Església i l’Estat en l’obra de Cipolla. El mateix autor inicia l’obra esmentant aquest conflicte: “Església i Estat, Fe i Raó: el joc dialèctic entre aquests quatre elements té una història ultrasecular i força complicada per la complexitat de les forces de joc i també perquè els dos binomis rarament van coincidir. [...] Al llarg del XVII el joc es va fer encara més complex perquè si abans la recerca filosòfica i la Ciència eren el mateix, en el XVII va emergir com a força autònoma la ciència experimental”. En aquesta obra, la figura de Giovanni Dragoni és la vertadera personificació d’aquests conflictes psicològico-morals: el pare Dragoni és un home de llei per a qui seguir les normes sanitàries és imprescindible. No obstant això, evidentment es troba dividit pel conflicte que planteja la seva religiositat. Són assenyades les mesures de sanitat, o bé no tenen cap sentit perquè la pesta és enviada per Déu com a càstig del pecat dels homes? Aquesta qüestió inquieta la societat de Monte Lupo durant l’epidèmia de 1630-1631, una societat que es trobava precisament entre la raó i la fe. L’Església encara jugava un paper important en la vida dels homes; no obstant això, ens trobem, com bé ens diu Cipolla, en “l’època de Galileu, el segle que va veure la confirmació del mètode experimental”, època en que se sent “la necessitat de donar suport a les paraules amb fets concrets”.

Ens situem en una societat en la qual “ja eren evidents les llavors del pensament modern”. L’origen i els remeis dels contagis epidèmics eren temes candents i debatuts, com bé ho va ser la processó del Crist de Monte Lupo pel mossèn Antonio Bontadi. Aquesta processó planteja de nou la rellevància de la religiositat i les creences populars envers les mesures de sanitat, la ciència i la raó. Fets com que la processó comptés amb tanta participació i que s’arranquessin les reixes que envoltaven el poble delaten una societat, com a mínim en el context de la classe social camperola dels habitants de Monte Lupo, que encara no deixa anar completament les creences populars.

A més, l’obra procura mostrar al lector la reacció, les mesures i les conseqüències de la pesta a la societat de l’Època Moderna, tractant temes com ara les autoritats sanitàries, el pare Dragoni, el batle Della Stufa, la violència que es va donar a la vila durant l’epidèmia, els llatzerets establerts, les bollette de Sanitat, la investigació epidemiològica, la mortaldat i les conseqüències econòmiques i demogràfiques de l’epidèmia. 

Tot i que Carlo M. Cipolla diu buscar de retratar la societat i la mentalitat del segle XVII, particularment durant els períodes d’epidèmies, cal tenir en compte que no ens proporciona una visió general de l’època, sinó que elabora una anàlisi exhaustiva i ens condueix cap a les fonts primàries, mostrant-nos documents judicials i fent especial èmfasi en la investigació epidemiològica de Monte Lupo. Per tant, l’obra és tractada no des d’un punt de vista de retrat social sinó des d’un punt de vista factual i argumental. En base a aquest enfocament de l’obra, la seva conclusió, que no resol la investigació i deixa oberta la qüestió de qui va arrancar les reixes, resulta pobre i fora de lloc. L’autor no hauria d’haver enfocat l’assaig, especialment en els seus últims capítols, de la manera que ho fa, ja que des d’un punt de vista de l’estudi de la història aporta poca informació nova a aquest camp. Té poc sentit escriure un llibre donant un enfocament que finalment deixarà per resoldre; en canvi, si l’hagués escrit des d’un punt de vista més general, amb l’única promesa de retratar el pensament d’una societat, no decebria el lector. Podríem dir que aquest problema se soluciona parcialment amb la traducció anglesa del títol de la mateixa obra, que no és una traducció literal sinó que li dóna un caire més temàtic: Faith, Reason, and the Plague in Seventeenth-Century Tuscany.

En relació a altres autors, la principal aportació de Cipolla és el tractament de l’obra, realitzant un estudi de microhistòria que concerneix un poble petit i poc rellevant que no havia suscitat particular interès en els historiadors. L’obra és enfocada des del punt de vista de la vida diària, amb informació regular i detallada, d’una petita població de Florència en comptes d’ésser tractada de manera completament fàctica, genèrica i vista únicament des del punt de vista del poder. Per tant, podríem parlar d’un tractament de la història total.

De manera concisa, aquesta obra desperta en el lector un plantejament sobre els conflictes político-morals del segle XVII en el context europeu – concretament toscà – que pot resultar interessant, i proporciona al lector una visió microhistòrica i social del tractament de les epidèmies a l’Època Moderna. No obstant això, les conclusions a les que arriba aquest assaig no són del tot eficients, ja que no troba resposta al que en un principi sembla ésser la pregunta plantejada. Per tant, pot aportar un punt de vista interessant, pot suscitar plantejaments dignes d’ésser considerats, però no excel·leix en donar resposta a la pregunta que planteja el títol.

Copyright: Text by Sophie-Marie Galliard. All rights reserved. Note that I, the author, do not own any of the pictures displayed above.

A summary of my current literary projects

Hello!

Luckily, my life is going really well at present, which motivates me to write. Not only to write, but to write prolifically! I have several projects going on and I am very inspired. I would like to share a bit of this blissful feeling with you all and get to know what your thoughts are, so here it goes.

My main projects:

1. A historical novel: The Master's Sister. The first chapter is available on my blog! I would very much appreciate some feedback: http://galliardsophiemarie.blogspot.com.es/2017/01/prologue-and-first-chapter-of-my.html.
2. A book of poetic prose. So far, it has been an absolute delight to write! I truly enjoy writing poetry, especially when focusing on past travels, feelings or places. While I am at it, my mind disconnects completely from the present moment, and it evokes those old remembrances wonderfully well. I cannot wait to complete the book, as I am impatient for the result! Perhaps I will post some of the poems here, too.

These are my two major projects, which hopefully will see the light of day as printed books by the end of the year, approximately. In addition to those two, I am also writing a book on Mediaeval history and another historical novel, this one set in the 5th century AD. Furthermore, I am also working on several articles (mainly on history, literature and art history), short stories and a biography of the Brontë sisters. They had a heartbreakingly harsh life that could very well be compared to a dramatic novel from the Victorian era. All in all, quoting Charlotte Brontë,

I am just going to write because I cannot help it.

Copyright: Sophie-Marie Galliard. All rights reserved.

Prologue and first chapter of my current project: a novel about the Flemish and Tuscan Renaissance

PROLOGUE:

SIENA, REPUBLIC OF SIENA, 1393

The soft Sienese breeze caressed people’s faces as they walked under the sunny sky crowned by the majestic bell tower of Santa Maria Assunta.

At a humble house close by, a child was being born into the turbulence of late mediaeval times. When Gabriello Bucelli opened his big hazel eyes to the world for the first time, he was not yet aware of what sort of tumultuous, fluctuating world he was arriving to. The soul behind those vivacious eyes would contemplate the glow of an unprecedented Golden age, an era unlike anything humanity had seen before.

A young woman held the infant in her chubby arms and lifted him towards his exhausted mother, so that she could give a glance at him at last.

‘He resembles your husband, Madelena, but his eyes hide the same spark as yours do.’

She handed the child over to his mother as she regarded the scene with nascent affection. The mother took him in her arms and held him close to her hard-beating chest.

‘His name shall be Gabriello. Gabriello Bucelli.’ She pronounced the name with delight.

Mrs. Bucelli asked the girl to call for her husband. After only a few seconds, the man entered the room nervously, yet quietly, taking very slow steps. As this was his first child, he was extremely thrilled and did not know what to expect. His inquiring eyes tried to spot the boy with a slight dose of fear.

‘Look, my beloved.’ She smiled at her husband with pride on her lips.

The second Mr. Bucelli held his primogenitus in his arms, he sensed that something incredible was awaiting to unravel before him. 

CHAPTER ONE:

BRUGES, COUNTY OF FLANDERS, 1419 

The Bridge, Anna Althea Hills

Pieter, the old merchant, and his son Jan were unloading the many boxes of silk cloth they had brought all the way from the faraway Republic of Venice. The arduous trip from Venice to Flanders took two weeks by land and even more, a good three weeks, by sea, which was the option they felt obliged to take in order to carry as much material as possible in their ship. Nevertheless, the journey was very worthy of their effort, for the fabrics made in Venice and Florence were the richest, most luxurious a man could find. They sold very well in Flanders, where many gentry class men and workshop owners anxiously wanted to get their hands on some of the finest Mediterranean linen to be able to commission impressive tapestries to local weavers for their manors and châteaux.

Not much further from there, a patrician was sitting behind his mahogany table and talking to the director of a renowned weaving workshop in Bruges.

‘Of course, Sir, I am sure we can manage to have it ready by September. It will look very elegant in your chamber, Sir. You shall be happy with it.’

‘Great, great,’ muttered his superior. ‘And make sure to create the design as close to my wishes as you can. I want a perfect tapestry for my grand salon.’

‘Naturally, Sir Everaert. Naturally. We always try our best; that is why we have such a good reputation in Bruges.’

‘I indeed did hear your name praised many times, so I have high expectations of you.’

‘You will not be disappointed, Sir,' said the meester in a humble tone.

The rich man rose from the table and said goodbye to the labourer with a gesture, followed by an amicable and satisfied shaking of hands.

This was the way in which artistic matters were held in Flanders. One could smell the worshipping for art in the air, like an intoxicatingly flagrant perfume. Art had become a passionate madness to gentry-class Flemings, which, duly, had turned out to be a blessing to all those talented young artists who could find joy and recognition at last.

* * *

The girl in the blue gown looked up from the book she was reading, suddenly distracted by her childhood memories. She remembered how her dream had always been to live in the busy, creative and picturesque city of Bruges, where, as she had learnt from her brother, artistic life shone at its best. It was there in the charming Bruges where the most famous geniuses of the time met, created, worked and lived. Patronage, workshops, art trade and sale bloomed like nowhere else in Europe.

Her mind wandered off to the reminiscences she had of her brother when they both still were in that age in which they started learning the beautiful art of painting together, and they still absorbed every single piece of knowledge they heard of as if it were the most precious in the world. Childhood was certainly filled with outstanding moments of astonishment and admiration. Childhood had been, for those young aspiring artists, a period of self-discovery and reassurance. 

‘Margareta!,’ yelled her brother impatiently. ‘Margareta! Father says we can’t be late to our lesson!’

The siblings Van Eyck took regular classes on the most distinguished subjects: Rhetoric, Grammar, Poetry, History and Philosophy with a special emphasis on the classics, thus all the siblings had knowledge of Latin and Ancient Greek and had read the classical literature from the Ancient world. What excited them the most, though, were the painting lessons their father gave them. The Van Eyck family was of gentry class, and it showed in the importance they put in educating their children in the most well-respected disciplines of the time.

Their father originally came from a noble family in Brabant, particularly in the village of Hertogenbosch. He had been educated in the art of painting, so he tried his best to pass that knowledge onto his sons Hubert, Jan and Lambert, and even his daughter Margareta.

The mother, who came from a Mosan family, had been long married to Meneer Van Eyck. She also supported her children’s interest in the fine arts, especially because her husband had transmitted such passion to her through the many years they had spent together.

Their eldest son, Hubert, had already been appointed to serve as an apprentice to a patron chosen by the family, one of the most reputed painters of the Bishopric of Liège. They had plans for their other children to get a formal education in that art as well.

All of them were equally excited about the prospect, but Margareta, the only female, was the one who put more effort in her daily lessons, since she could not wait to succeed and be commissioned to paint for the greatest personalities in Europe. She and Jan, though, had the highest competition going on, as they loved to challenge each other and accept new dares from one another. They took the competition so seriously that they often enjoyed completing a work between the two of them in order to see who could make a better job with the same shared objective and under the very same conditions.

Margareta sighed deeply, taking a lock of her golden red hair off her soft facial features. The childhood she had lived with her brothers would always play a special role in the formation of her personality and realisation of who she was but, although grown-up life consisted of much more arduous moments, she could do nothing but to be proud of what she had achieved and the path which she was following. Settled in Bruges, many future prospects were awaiting to be found, and she was aware of that.

She closed her eyes, breathed deeply and stopped to feel the growing warmness in her hard-beating heart. This feeling of hotness extended to the rest of her chest when she thought about how she was finally fulfilling her dreams, her purpose in life, her mission. She could feel that she had been born for a reason and, at last, at her almost five-and-twenty years of age, saw clearly what it was. She would live for her art, for the marvellous magic of painting, and take that aim to its fullest even if she was of female gender. It would certainly not be easy for her, but she had the skills, the strength and the genius. She had to liberate out of her mind the visions of the world that she had; she had to share with ordinary people the wonderful images that her mind could capture. She, as an artist, saw reality in another dimension. She was able to perceive and transform images, colours, light, landscapes and stories into her mind. Hers was a world of constant dreams and creations, where nothing mattered more than her visions, what she felt was the truth of what was hereafter. Most people were limited to see reality as a constant of hard labour, bad harvests, hunger, illness and death. However, God had blessed her with a special sense, a burning passion in her chest that assured her that all this magnificence created by the most powerful force in the Universe could not be in vain.

A pat on the back took her back to reality.

‘What concerns you, dear? We have a lot of work to do today. Meester Van Eyck will return before the evening to see how far we’ve gone with the project,’ said Cornelia, her friend and one of the very few women working at the Van Eyck workshop.

‘I know, Cornelia; I’ll come back in a minute. I was just reading one of my brother’s books about art techniques, looking for a piece of useful advice.’

‘You are so lucky you can read,’ sighed her friend dreamily, in an admiring and disappointed tone at the same time. ‘I wish I could, too. Those books Meester owns look gorgeous. Besides,’ continued the young girl after a brief pause, ‘if I did, my father could arrange a higher marriage for me.’

‘You must not fret about that, Cornelia. You are a beautiful and smart young woman. I am sure you’ll make a good marriage soon and, if you don’t, you still have plenty of things to thank God for. You are strong and intelligent, I wish you could see that.’

Cornelia lowered her head, looking at the floor.

‘It’s just,’ said she as she shook her shoulders gently, ‘I am already one-and-twenty years of age. Soon I’ll be too old for any worthy man to marry me.’

She looked up again with a pout on her lips. She directed her cold blue gaze to her friend, and Margareta looked back into her eyes deeply, displaying a warm smile. Cornelia forced a friendly expression and, consequently, she burst into laughter. Margareta laughed too and the two young ladies melted into a fond, affectionate hug. 

‘Everything will work out for you, Cornelia, I’m sure of it. All you have to do is to follow your heart, for it is guided by God.’

* * *

Back in the harbour of Bruges, the young meester Jan van Eyck walked by the water, thinking about the new pigments he had acquired that day. Before going back to his workshop, where his apprentices would surely be waiting for him, he wanted to take a look at the insignificant, daily-life conversations between the merchants and art traders in the harbour. The tiniest situation could be immense prime material for the artist, who got inspiration from real life personalities in order to make his creations as real as possible and break with the unrealistic techniques of painting that contemporary society seemed to be satisfied with. He knew that most painters among his wide circle of acquaintances did not regard realism as a matter of importance, but he wanted to portray his inner world as if it were the real world everyone else could see, hence making it touchable, perceptible or, in other words, able to bring real feelings to the viewer and ensnare the human senses.

Ten minutes passed by and he started to walk towards his workshop, established at a corner of a narrow, old street in the centre of Bruges, not far from the canals. Having spent a day away from his creative mission, he was impatient to see how the work on the new commission was being taken care of without his presence.

Copyright: Text by Sophie-Marie Galliard. Note that I, the author, do not own the images displayed above.