Rondàvem els
vint-i-cinc anys, i els nostres plans no havien acabat prosperant com ens
imaginàvem quan vam decidir deixar les nostres llars per un futur a la gran
urbs. Cansats de la rutina diària, de treballar precàriament i no poder guanyar-nos
la vida amb el nostre art, ens reuníem cada dimarts a la nit a La Closerie des Lilas per poder
despertar, tot i que fos per només una hora, de tota aquella letàrgica nebulosa
que eren les nostres vides.
L’olor a canyella embriagava els meus sentits i m’adormia lentament sobre la fulla de paper que sostenia entre el tou dels meus dits. Per tot el local ressonava l’eco dels pensaments en veu alta de la gent que l’omplia, que desprenien furor i excitació. Aquell era un cafè on s’hi anava a cavil·lar, a filosofar, a escriure, a crear. Era un punt d’acollida per a viatgers intrèpids en busca de les claus del pensament futur. No sé ben bé si el que buscàvem eren respostes o, pel contrari, teníem fam de més preguntes, de situacions que ens fessin capgirar les nostres creences i veure el món des d’una nova perspectiva. El que sí puc dir és que érem joves i aquelles trobades eren el que ens permetia sentir que no érem sols en la nostra recerca estètica, que no érem delirants amants de l’art perduts enmig d’un camí inescrutable. De tant en tant ens sentíem aïllats de la societat, uns inadaptats patològics, però la lectura d’un sol poema al nostre cafè ens donava l’espurna necessària per a creure en el valor de la nostra causa intel·lectual.
Vaig aixecar la vista del llibre i vaig intentar, amb dificultat, tornar a la realitat. El rellotge indicava que faltaven només cinc minuts per a la mitjanit. Hugo, Jean-Jacques i Henri no trigarien en arribar. Jo treballava fins tard, i rarament podia acompanyar-los en els seus volts nocturns, que eren una curiosa combinació de converses existencials a la llum d’un cigarret i un – de vegades efectiu – intent de conèixer noves belleses que atraguessin els seus ulls. Henri, que pintava figures femenines, sovint tenia alguna nova conquesta que portar al cafè i endolçar així la crua serietat dels nostres monòlegs.
Un cop més, m'havia
deixat endur per les meves reminiscències, que romanien tothora a la meva ment.
Vaig sentir unes rialles i vaig saber que havien arribat Jean-Jacques i Henri
amb la seva darrera coneguda, Louise. Van apropar-se'm i es van asseure a la
taula que els havia estat guardant.
–On és Hugo? –vaig preguntar.
La cara de Jean-Jacques va canviar immediatament. Una ombra torbava les seves faccions.
–S’ha quedat al vostre pis, entretingut amb una carta. Ens ha dit que estava enfeinat organizant la vostra correspondència.
Hugo era el meu company de pis, a més d'un metòdic compulsiu.
D'ençà de la negativa que representava aquella carta al meu nom vaig deixar d'escriure. Potser no va ser d'un dia per l'altre, però mai més ja no em vaig posar a escriure amb la il·lusió i la innocència d'abans. Recordo que l'endemà, després de rellegir la carta de l'editor un cop rere l'altre durant hores, entre llàgrimes, nervis i desconcert, vaig cremar el meu manuscrit.
Després de l'incident vaig passar per la meva primera etapa de sequera literària. No obstant això, seguia freqüentant La Closerie des Lilas per estar amb els meus amics i mantenir converses que li donessin sentit als meus dies. Ells bromejaven sobre com un geni com Rimbaud havia deixat d'escriure uns anys abans d'arribar a la meva edat i que, no obstant això, la seva obra seria immaculadament eterna. Sé que ells intentaven consolar-me, però jo no era cap Rimbaud, i els mesos passaven sense que tingués la temptació d'agafar de nou la meva ploma.
Agafo la meva còpia de les Obres Completes d'Arthur Rimbaud i l'obro per l'última pàgina. Allà ha romàs, tots aquests anys, la carta de l'editor. La sostinc entre els meus dits però, tremolosos, deixen que caigui a terra. Ara ja sóc vell i, des del sofà de casa meva a Bordeus, amb els meus braços feixucs i les meves mans imprecises, no puc evitar anhelar el passat que podria haver tingut de no haver estat per la meva poca estima, confiança i perseverança en la meva joventut. Torno la vista al llibre que descansa sobre les meves cames i una frase breu escrita en la lletra diminuta d'Hugo crida la meva atenció: "Mai ens cansarem dels nostres passejos a la vora del Sena i les nits sense dormir delirant a la Closerie. Amic Rimbaud, el futur es desplega infinitament davant nostre."
